Moja la arena y le pones un poco de areana seca por alrededor.
Luego apreta un poco.

A mí me funcionaba de pequeño

Gracias, nenes…

1.- Flop, que maco aixo
2.- Jo havia pensat el mateix de l’aigua, però veig que ja esta dit, de manera que t’explicare una mica el que penso, potser se’t fa llarg, pero que millor que acabar la setmana al curru aixi:

A mi de petit m’agradava moltissim agafar la sorra i deixar que caigués lenta i suaument entre els meus dits. Estava calenta, i durant la seva caiguda, m’acariciava els volstants dels dits i les mans.
Encara era millor aquelles tardes caluroses on la brisa marina repartia aleatòriament la sorra.

La vida és això… les persones, els moments (bons i dolents), els sentimments, els anys, … tot flueix i llisca entre els nostres dits
per molt que apretis la mà , l’esforç et serà completament inútil, la sorra et seguirà caient, potsert més lentament… però potser això farà que no tinguis prou temps per a gaudir del que vindrà després, o que preocupat per a que no et caigui cap granet, no gaudeixis de veure com cauen, i abans de deixar-te per última vegada s’acomiadin de la teva pell.

Si en canvi obres la mà de cop, tot caurà … t’haurà s estalviat veure com perds lentament la sorra, però ja no et quedarà res…

Es com si anessis per portal de l’Angel, i et trobessis de cop amb una gentada que no coneixes davant teu en direcció contrà ria… si decideixes conèixer a totes i cadascuna d’elles (quan apretes la mà ), quan vagis per la meitat (o abans), ja t’haurà s cansat i no gaudirà s de conèixer més gent
Si en canvi, espantat per tanta gentada decideixes córrer amb la vista baixada, perdrà s l’oportunitat de conèixer gent i experimentar noves sensacions

De manera que el millor es caminar, mirar, somriure… i potser un cop arribat a porta ferrissa, algu t’haurà acompanyat (els granets que queden), i que haurà enriquit una mica més la teva persona.

Com deia en Bruce Lee….
… “be sand my friend”

Un altre dia t’explico la meva parà bola de la patata (ja sé que sóna amb menys glamour… però és el que hi ha)

Et truco aquest vespre per quedar… bicing?

hi ha una altra faula cantada per en Silvio Rodrigez (suposo que el coneixes, es el de Ojala)

Es la Fábula de los tres hermanos, y a mi em recorda bastant a la meva família

Escolta-la un dia (si et ve de gust), i en parlem

Al final creo que he dejado pasar ciertos granos por mis poros. Otros los he dejado caer.