Si, de acuerdo. Pero si esperas hasta que creas que ya se ha esfumado toda, abre la mano y veras como aun te quedan unos granos entre los dedos. Pues esos son los que cuentan.
Salut!
y si no tienes agua cerca, siempre hay un punto medio, sin apretar mucho ni soltar demasiado donde no se cae. Ese punto se encuentra junto a la experiencia.
1.- Flop, que maco aixo
2.- Jo havia pensat el mateix de l’aigua, però veig que ja esta dit, de manera que t’explicare una mica el que penso, potser se’t fa llarg, pero que millor que acabar la setmana al curru aixi:
Si, de acuerdo. Pero si esperas hasta que creas que ya se ha esfumado toda, abre la mano y veras como aun te quedan unos granos entre los dedos. Pues esos son los que cuentan.
Salut!
Moja la arena y le pones un poco de areana seca por alrededor.
Luego apreta un poco.
A mà me funcionaba de pequeño
y si no tienes agua cerca, siempre hay un punto medio, sin apretar mucho ni soltar demasiado donde no se cae. Ese punto se encuentra junto a la experiencia.
Gracias, nenes…
Tete, eso de poner agua no era para hacer “cagarrutillos” con la arena? a mi me gustaba!
Salut!
1.- Flop, que maco aixo
2.- Jo havia pensat el mateix de l’aigua, però veig que ja esta dit, de manera que t’explicare una mica el que penso, potser se’t fa llarg, pero que millor que acabar la setmana al curru aixi:
A mi de petit m’agradava moltissim agafar la sorra i deixar que caigués lenta i suaument entre els meus dits. Estava calenta, i durant la seva caiguda, m’acariciava els volstants dels dits i les mans.
Encara era millor aquelles tardes caluroses on la brisa marina repartia aleatòriament la sorra.
La vida és això… les persones, els moments (bons i dolents), els sentimments, els anys, … tot flueix i llisca entre els nostres dits
per molt que apretis la mà , l’esforç et serà completament inútil, la sorra et seguirà caient, potsert més lentament… però potser això farà que no tinguis prou temps per a gaudir del que vindrà després, o que preocupat per a que no et caigui cap granet, no gaudeixis de veure com cauen, i abans de deixar-te per última vegada s’acomiadin de la teva pell.
Si en canvi obres la mà de cop, tot caurà … t’haurà s estalviat veure com perds lentament la sorra, però ja no et quedarà res…
Es com si anessis per portal de l’Angel, i et trobessis de cop amb una gentada que no coneixes davant teu en direcció contrà ria… si decideixes conèixer a totes i cadascuna d’elles (quan apretes la mà ), quan vagis per la meitat (o abans), ja t’haurà s cansat i no gaudirà s de conèixer més gent
Si en canvi, espantat per tanta gentada decideixes córrer amb la vista baixada, perdrà s l’oportunitat de conèixer gent i experimentar noves sensacions
De manera que el millor es caminar, mirar, somriure… i potser un cop arribat a porta ferrissa, algu t’haurà acompanyat (els granets que queden), i que haurà enriquit una mica més la teva persona.
Com deia en Bruce Lee….
… “be sand my friend”
Un altre dia t’explico la meva parà bola de la patata (ja sé que sóna amb menys glamour… però és el que hi ha)
Et truco aquest vespre per quedar… bicing?
Bicing fet, patata escoltada!
¡Se aceptan más parábolas!
hi ha una altra faula cantada per en Silvio Rodrigez (suposo que el coneixes, es el de Ojala)
Es la Fábula de los tres hermanos, y a mi em recorda bastant a la meva famÃlia
Escolta-la un dia (si et ve de gust), i en parlem
Y por qué en vez de dejarla escapar, la arrullas en tu mano, para que repose mientras vez los diferentes granos que se encuentran en ella y visualizar los diferentes colores que puede tener a la luz del sol. A pesar que luego se caiga por entre tus dedos, bien sabes que queda algo de ella en ti, mucho o poco, te das cuenta que quedo la huella en tu palma, la sensacion en tus nervios y el aroma en tu nariz.
Al final creo que he dejado pasar ciertos granos por mis poros. Otros los he dejado caer.