Has passat a la dimensió de la possibilitat… i m’han començat a tremolar les cames. Podríem anar desant les llengües i els melics perquè aquest joc antic de llums i d’ombres, d’esquizofrènia compartida, embut de pors, no ens portarà enlloc i comença a agradar-me. Per què no gires i te’n tornes, com qui no sent i no sap, com els bons minyons escarnits després de ser renyats (espatlles caigudes, braços penjant i cap acotat), cap al vell calaix on et guardava?