Cuesta reconocerte, pero pasado un rato tienes la misma cara de siempre. El gesto, a veces duro, a veces ingenuo, con el que siempre lograste que conectáramos, con el que en pocos segundos me llevas de vuelta a la niñez. Es la misma cara de siempre, pero cuesta reconocerte. Y a ti a mí. Aunque de repente, cuando consigues escapar de la cárcel de tu cuerpo, te vienes a Barcelona conmigo. A Cáceres. A Pancar. A los inviernos, a las clases de inglés, a las meriendas y al frío.
Eres prisionera de ese cuerpo que siempre te trató tan bien, al que domaste hasta hace nada. Y que ahora nos castiga a todos… Tienes esa cara arada, surcada con tantos arañazos del tiempo que ni siquiera las lágrimas que has gastado podrían llenar los huecos. Un cuerpo que ya no es tuyo nos separa de la felicidad. Tu mente, o tu alma… tú en esencia, vas y vienes, en una penitente peregrinación que nadie podrá detener ya. Ojalá hubiera podido llevarme esa esencia conmigo. Lo intentaré con un cachito. Prometo no olvidarnos…
tierra adentro
la paz no es algo blanco
destino en mano
Pepito ardiendo
sólo será un momento…
Ei, has posat paraules al que estic vivint jo també en aquests moments…
Ànims
Tucai, em permeto la llicència d’escriure en aquest racó d’internet del que una petita part és meva, el que mai podré dir, però que necessito expressar…
“Encara tens aquella mirada viva, riallera, que em guinya l’ullet quan passa l’infermera. Aquella veu greu i aspra, ara, acompanyada per una molesta tos i un rítmic soroll que surt de la teva màquina d’oxigen… però això, no t’impossibilita deixar de parlar, d’explicar com ningú podrà fer mai més, aquella infància teva en una Barcelona màgica i desconeguda per a mi
I jo et miro, et dono la mà, t’escolto absort com si fós la primera vegada que m’expliquessis aquella història, però amb la certesa de que serà l’última, els meus ulls s’aneguen i tu te n’adones, però em dones la teva última lliçó de valentia, d’aquell qui va ser orfe per culpa d’una guerra, m’apretes la mà i em fas un petó… i els hi dius als teus pulmons maltractats per la fundició, que demà, serà un altre dia en el que els nostres ulls es tornaran a trobar
Jo tampoc ens oblidaré”
Gràcies Tucaiet!
Tot teu, ja ho saps… ; )